Història

El cas de Sarral és paradigmàtic i excepcional. El terme conserva un centenar d’assentaments que van del Paleolític Inferior a l’Eneolític, amb l’afegit dels dos poblats ibers i la petjada de la colonització romana, 17 dels quals inclosos en la Carta Arqueològica de la Conca de Barberà.

Desgraciadament, el terme i els seus nuclis de població, no conserven restes destacables dels períodes visigots i musulmans, tot i que la toponímia local encara recorda alguns d’aquests fets (un bon exemple és el de Montbrió de la Marca, relacionat amb la Marca Hispànica).

El 12 de setembre del 1180, el rei Alfons I, el Cast, atorgà Carta de Població i franquícia a favor dels seus pobladors -actuals i futurs-. Segons aquest document, Saüc, com s'anomenava en aquells moments la vila, quedà constituïda vila reial.

El 1187, el mateix rei donà al Monestir de Santes Creus el privilegi de fer ús del jaciment de ciment i del forn de Sarral, vinculats a les pedreres d’alabastre i guix del terme.
La vinculació de Sarral amb el patrimoni reial, lligada des de la Carta de Població i Franquícia als sobirans de la Corona d’Aragó, fou interrompuda al voltant d’un segle amb la donació que fou el rei Pere II el Gran al monestir de Santes Creus, vinculat a l’enterrament del monarca en el cenobi de l’Alt Camp. Fou l’infant Joan, futur rei Joan I el Caçador, qui recuperà Sarral i concedí una sèrie de privilegis -entre ells, el d’utilitzar com a propi la senyal reial, que encara avui segueix vigent-.

El mercat setmanal, la presència d’una sots-vegueria a la vila -que dominava set dels termes de la vegueria de Montblanc-, la presència jueva, el traçat del nucli antic -amb la seva característica forma d’ametlla- el timpà de Santa Maria, l’absis de l’ermita de Sant Cosme i Sant Damià i els portals de la muralla -especialment el de Santa Llúcia- són els elements medievals més destacats del Sarral actual.

Durant la Guerra contra Joan II, la vila com molts altres pobles, estigué al costat de la Generalitat. Per aquest motiu l'any 1464, els exèrcits de Joan II, dirigits per l'arquebisbe Pere d'Urrea, destrueixen i incendien la vila, juntament amb l'església romànica.

Els segles XVI i XVII esdevenen temps de clars i obres. Guerres, sequeres i epidèmies afecten molt greument la vida de les sarralenques i sarralencs Però al mateix temps un alt creixement demogràfic, la descoberta de les pedreres d’alabastre i l’inici del comerç sarralenc marquen una línia ascendent important.

Durant la Guerra dels Segadors, es posà en contra de Castella, i molts sarralencs, dirigits pel baró de Rocafort, acudiren a la defensa de Cambrils, assetjada per l'exèrcit del marquès de los Vélez, però foren derrotats i molts d'ells, juntament amb el baró de Rocafort, penjats a les muralles d'aquella població.

Els grans casals del carrer Major i carrer de Sant Joan, l’hospital de pobres i peregrins de Sarral -actual casa de cultura- els porxos de la plaça del Pedreny, l’art de l’alabastre, la creu de terme de Sant Bartomeu, les escultures de la nissaga dels Espinalt són les restes dels segles XVI, XVII i XVIII que encara resten presents a Sarral.

El segle XIX, amb les guerres carlines, les epidèmies de colera i l’arribada de la fil·loxera esgarraren un important desenvolupament social i econòmic que s’inicià a la segona meitat del segle XVIII. Tot i això, és al llarg de la segona meitat del segle XIX que Sarral arriba al seu màxim d’habitants en la seva història. Al mateix temps s’inicia una incipient però important migració de sarralencs cap Amèrica, Europa i d’altres punts de Catalunya; esdevenint la República del Salvador nova llar per molta gent de Sarral.

El canvi de segle aportà nous ànims a Sarral i, també, a tota la comarca. L’arribada de l’electricitat, la creació de les cooperatives agràries -amb una important implantació social i cultural-, la redescoberta de les pedreres d’alabastre -per part de Maurice Raud i Víctor Arcangioli- i la implantació de noves tècniques agrícoles milloren les condicions de vida a Sarral. Una època daurada que acabà el 1936 amb l’esclat de la Guerra Civil.

Les últimes dècades de segle XX foren marcades per una sèrie de crisis, a escala local, nacional, estatal i internacional. Una de les més destacades i que finalment tingué un resultat satisfactori fou la lluita contra el Pla de Residus que preveia la instal·lació de diferents plantes altament contaminants prop de Sarral.

Sarral afronta el segle XXI amb un esperit innovador, avantguardista i capdavanter a la comarca i demarcació. Jugant un paper molt més destacat al que l’hi ha correspost a una població amb el seu nombre d’habitants però beneficiat pel saber fer, treball i dedicació de la seva gent.